Skip to content

Carner, Vinyoli, llaços grocs i aigua: crònica d’un dejuni a Montserrat

14-03-2018 / Montserrat

Migdia. Una sala en silenci. Domassos de llibertat. Llaços grocs. Taules amb diaris, papers i llibres. Sobretot llibres. A l’edifici de Nostra Senyora de Montserrat ja fa alguns dies que alguns valents i valentes han decidit cedir el temps (i la gana) a una causa. El dejuni per la llibertat dels presos polítics i dels exiliats ja fa dies que ocupa sales d’alguns espais de Catalunya, també de Montserrat. Espai emblemàtic del catalanisme, d’espiritualitat i de protesta.


A Montserrat n’hi ha 12, de dejunadors. Si més no el dia de la visita, dimarts 13. Els motius que els han dut a fer-ne? Diversos, però prevalen tres idees: no normalitzar la repressió política que pateix Catalunya, la necessitat de fer alguna cosa que reverteixi la situació, i complementar les accions que ja s’estan duent a terme amb una altra de més pes simbòlic.
Alguns ja havien pensat fer accions com aquestes. És el cas de la Maria, de 60 anys, i veïna del Bages. Volia dur a terme alguna acció contundent, ni que fos a nivell personal, i en tenir constància del dejuni col·lectiu, s’hi va sumar. Per ella, la situació actual és molt greu, i tenia la necessitat d’actuar. Primer pujava a fer companyia als dejunadors, i ara, finalment, s’ha animat i ha decidit apuntar-s’hi.


“És una manera d’expressar la meva  impotència, una manera d’expressar rebuig”. “Necessitava aportar el meu gra de sorra”. “Ho faig pels presos. És l’únic camí que tinc”. Són algunes de les raons que han triat alguns dels dejunadors per participar-hi. Si les raons són diverses, els orígens també: Bages, Moianès, Maresme, Vallès, Pallars Jussà...


El pacifisme pro-actiu
Alguns d’ells, com el Joan, de Manresa, acabarà divendres el dejuni, però ja carrega uns quants dies sense menjar. Per ell, el dejuni és una acció pacifista no violenta i pro-activa. “L’important és no quedar-se a casa”, explica. En un inici, pensava que això del dejuni no aniria amb ell, perquè si s’endarrereix de menjar un quart d’hora ja es posa nerviós. Doncs no. “El cos aguanta, però cal controlar el cap”, confessa. I amb entusiasme, explica els 50 anys de lluita no violenta que acumula sobre les seves espatlles.


Els primers dies sempre són els més durs, però les raons que els porten a unir-se al dejuni els serveixen per avançar. L’Antonio, també del Bages, admet que ja s’havia preparat una mica abans de venir, perquè el canvi fos menys brusc. Alguns dejunadors admeten que la gent que sol apuntar-s’hi tenen similituds: són grans, disposen de temps, i tenen la necessitat d’expressar-se. Tot i aquesta franja d’edat compartida entre tots ells, tenen clar que els dejunis són accions que poden arribar a tots els públics.


A més, tenen un altre vincle, si més no alguns d’ells. És un temor: veuen tics autoritaris que ja havien viscut en la seva joventut. “Ens hem trobat tres o quatre persones que als nostres 20 i escaig estàvem lluitant. I ara, de cop, et tornes a trobar”, explica la Maria. Com ella, el Pere sent que hi ha drets que se’ns estan privant i robant. Després de córrer darrere els grisos, temen arribar a situacions massa similars, per això han decidit prendre partit, també amb aquesta acció.


Vinyoli, música i aigua
Molts dels dejunis que es fan compten amb activitats i tallers. Alguns, duts a terme pels propis participants. La Magalí, dejunadora a Montserrat, ha portat alguns instruments precisament per compartir-los amb altres companys. Un monocordi, un tambor oceànic i un tambor xamànic. Instruments increïbles, fets per ella mateixa, que deixen fascinats a tothom i generen un ambient harmònic a la sala.


També hi ha col·lectius que volen aportar el seu granet de sorra, com és el cas del col·lectiu de “Teatre amb R de República”, amb Enric Majó, Pepa Arenós, Glòria Martí i Mariona Casanovas, que visiten els dejunadors. Aporten el seu talent mitjançant la lectura (hipnòtica) de poemes i textos triats per ells que fan posar la pell de gallina.
Joan Margarit, Joana Raspall, Pere Quart... i la sorpresa del vespre: la lectura de poemes que els membres del govern a l’exili els han enviat. Carner (Puigdemont), Vinyoli (Comín), Rodríguez (Puig), Riba (Ponsatí) i Martí i Pol (Serret). I entre versos, emocions a flor de pell i brots de cultura, finalitza una jornada més de dejuni. I ja en van unes quantes, repartides per tot Catalunya, amb uns objectius clars: la llibertat dels presos polítics i exiliats, i la República.


I mentre no es buida la sala i tothom agafa lloc, la imatge que es repeteix arreu: un brindis. Amb aigua, és clar. Però un brindis, al capdavall. Per la força, la voluntat i el sacrifici d’aquests herois anònims, i també pel futur que ha d’arribar.